La política acaba amb les ideologies i impulsa la moda del canvi de jaqueta

L'alcaldessa de Capolat mostrant un quadre/Foto: El Punt

L'alcaldessa de Capolat, Carme Boixader, era d'ERC. Després es va fer seguidora de Reagrupament i ara -sense abandonar el partit de Joan Carretero- anuncia que es presentarà per CiU. I tot això en poc temps. Em faria por veure l'armari on guarda la roba. Deu estar ple de jaquetes que es va canviant cada dia depenent de qui hagi d'anar a veure. Però el fet de tenir tantes jaquetes de diferent índole demostra que no té un estil propi i que l'afany de continuar en el poder és el principal projecte que té per a Capolat.

CiU l'ha fitxat perquè sembla que en aquestes dues legislatures Boixader s'hagi guanyat el títol de la millor opció política per a Capolat. Vaja, que en aquests vuit anys alguna actuació ha fet en aquest plàcid municipi en què el cens de senglars deu multiplicar per cinc el d'humans. Les ideologies han mort. M'és ben igual si els polítics s'enfaden si llegeixen aquestes afirmacions. Quan Boixader parla de defensar Catalunya segur que sent realment el catalanisme.  Però jo associo les ideologies amb la raó: analitzar com està configurat el món amb unes bases conceptuals per proposar un canvi del sistema o conservar-lo. La política ja ha abandonat aquesta opció. El que funciona ara és el populisme barat. I actituds com la de Boixader vénen a reafirmar el que dic.

La que més partits ha recorregut

Perdoneu. No ho volia fer. Volia evitar-ho a tota costa. No volia esmentar una altra vegada el seu nom en un nou article. Però no ho he pogut evitar. He de tornar a parlar de Carme Prada. Ella reflexa millor que ningú els canvis de jaquetes. Bé, el fenomen Prada no és populisme. Més aviat diria que ella és víctima d'un populisme estrafolari. Ara es presenta per Plataforma per Catalunya (el partit xenòfob de Josep Anglada) perquè considera que hi ha massa persones procedents del Magreb vivint a Berga -per extensió a Catalunya- i que han de ser expulsats perquè estan "enfonsant" la nostra cultura. Però el recorregut de Prada és espectacular. El seu currículum polític ocupa pàgines i pàgines. És la segona vegada que ella és cap de llista a Berga. Però si considerem que Prada i Bernat són la mateixa marca política, observarem que s'ha presentat per Alianza Popular, Estat Català, el Partit Republicà Català i el Partit per la Independència. Un ventall ampli, incoherent i poc seriós de l'espectre polític. Intentaré que Carme Prada surti el menys possible a partir d'ara en aquest bloc. Però suposo que coincidireu amb mi que ella dóna molt joc en un espai d'Internet com aquest.

Però no és l'únic canvi de jaquetes que veiem en aquesta precampanya. Lluís Cadena torna a presentar-se per CiU a Vallcebre. Amb anterioritat ja havia estat batlle convergent en aquest municipi de l'alt Berguedà, però en la darrera contesa electoral va ser el candidat del PP. Ara torna al seu partit d'inici. Bé, de fet és la formació on sempre s'ha sentit més còmode.

Moviments estranys que els electors no entenen i que aporten més desprestigi a la política.

La precampanya adquireix proporcions de 'Sálvame Delux' amb les llistes de SI i PxC

Les iaies que estaven cansades de mirar la Belén Esteban i sintonitzaven la Televisió de Berga per desconnectar de tanta cridòria i princeses de la tonteria, no tindran una alternativa a la televisió local. El perfil dels candidats que havien anunciat oficialment que es presentaven a les eleccions no era per tirar coets. Però la irrupció dels solidaris i Plataforma per Catalunya farà que la tasca dels periodistes berguedans no s'allunyi tan de les pràctiques dels de la premsa rosa. Carme Prada, la fruitera del Mercat Municipal, deixa la Lliga de la Creu i finalment es presentarà pel partit xenòfob creat per Josep Anglada. És curiós de veure, però, que la seva filla, la Quar, es presenta al municipi de la Quar. Sí, la seva filla té el nom del poble. Gairebé sembla una estratègia de màrqueting polític, oi? Quar Bernat i Prada representarà –ella sí– la formació política de la Lliga de la Creu. Un nom amb aires de misteri que sembla extret d'una novel·la de Dan Brown. Carme Prada apareixerà a la televisió local, en podeu estar segurs. Serà un bon moment per comprovar si la seva veu arriba als decibels de la de Belén Esteban. Fem apostes. Jo m'hi jugo el que volgueu que sí.
 

Els 'solidaris' i llista de darrera hora
Doncs sí, SI. Finalment hi haurà la candidatura dels solidaris. Però estaria bé que el cap de llista, Salvador Molins, es mirés al mirall i es preguntés si realment ho farà o no. I és que la setmana passada el partit va anunciar a tots els mitjans de comunicació que no es presentaria. Renunciaven elaborar una llista a Berga. El darrer dia per oficialitzar les llistes va començar a circular el rumor. El primer mitjà a anunciar-ho va ser la Televisió de Berga. Felicitats al Manel Medina. L'exclusiva va ser seva.
SI, però, no ho va tenir fàcil. El darrer dia encara es creuaven les trucades entre diferents persones del partit per saber qui aniria a la llista. És a dir, que la candidatura es va fer a correr-cuita. Per aquest motiu poso en dubte la suposada seriositat que per a ells significa presentar-se a Berga, tal i com ho expresaven la setmana passada, quan van negar rotundament fer una llista a la capital comarcal. A les 12 de la nit havia d'estar tot enllestit. Així que, com la Ventafocs, Molins va prémer l'accelerador i va elaborar com va poder la seva candidatura.
Molins, de les Gràfiques Molins, podrà dissenyar a casa seva els cartells per a les eleccions i fins i tot imprimir-los. En els últims anys vèiem tot de cartells per Berga quan s'acostava alguna contesa electoral. El disseny feia sospitar que s'havien cuit en aquesta impremta. Cartells que demanaven el vot per a un o altre candidat independentista. Fins i tot en els darrers comicis del Parlament de Catalunya es publicitava Laporta i Carretero a la vegada. Doncs bé, ha arribat l'hora. Els cartells de Molins ja no hauran de demanar el vot pel candidat que li faci més el pes. Ara podrà, per fi, posar el seu nom.

L'elit de la classe política berguedana surt de copes al bar La Granja divendres a la nit

Article de Joan de Segarra publicat a 'La Vanguardia'

Les xarxes socials les carrega el diable. Un tweet del president  comarcal de Convergència Democràtica de Catalunya, Ramon Minoves, delatava on es trobava divendres a la nit. Inclús insinuava que tot d'ulls curiosos el miraven. El Twitter només deixa escriure 140 caràcters. Només deixa narrar un instant fugaç de la vida d'un individu. Però un moment breu de temps pot servir per iniciar una gran història. No es preocupi apreciat lector, no és el cas. Minoves escrivia al Twitter: "Fent una beguda amb bons amics a la granja de Berga. No entenc que mira la gent de la taula del costat?" Efectivament. Què pot despertar la curiositat d'uns berguedans que s'han desplaçat fins una cocteleria per passar-ho bé?

Les mirades eren curioses i les veus que van començar a córrer eren tafaneres. Minoves es trobava en aquell moment acompanyat de l'alcaldessa d'Olvan (PSC) i diputada al Parlament de Catalunya, Judit Carreras. En aquesta estrafolària reunió també era present Ramon Felipó, entre altres. Què mirava la gent? Imagino que la pregunta de Minoves era irònica. I és que veure aquesta petita cimera en un indret tan curiós (amb els responsables comarcals dels dos principals partits) quan el compte enrere de les eleccions ja està en marxa, no deixa de ser estrany.

Units per Felipó?

Tothom pot tenir els amics que vulgui i l'amistat ha d'anar més enllà de les ideologies. Només faltaria. Per aquest motiu no ha de ser estrany veure persones del PP i ERC tot sopant si els hi ve de gust. No passa res. Si Minoves qualifica "d'amiga" a Judit Carreras ho celebro.  

Només tinc una referència d'aquesta presumpta amistat. L'origen, suposo, està en Ramon Felipó i en va deixar constància l'històric periodista Joan de Segarra en la seva crònica dominical a La Vanguardia. Va ser durant el Corpus de l'any passat, quan els berguedans estàvem immersos en ple apogeu patumaire. Es veu que el periodista (fill del poeta Josep Maria de Segarra) es veí de Felipó. Així ho explica a la crònica del 6 de juny del 2010. Fins i tot el descriu com a "el carlista del barri".

En el divertit article s'explica que dimecres de Patum de Segarra, Felipó i Minoves -que qualifica com a "simpàtic"- es van desplaçar de Barcelona fins a Berga. Un cop aquí es van trobar amb Carreras. Sobre la diputada escriu que és una "noia agradable". Fins i tot demanava el vot per a ella en el cas que abandonés el petit poble del ruc català i es desplacés a la capital comarcal per ser l'alcaldable del PSC. A la crònica  també apareix el propietari del bar on es va citar la crème de la crème. Mirades curioses? I com no!

Podeu trobar l'article de Joan de Segarra a l'hemeroteca de La Vanguardia.

Gendrau persegueix la majoria absoluta

Acte de presentació de la llista/Foto:bergactual.cat

Ara sí. CiU va presentar la llista de persones amb la qual concorrerà a les eleccions del 22 de maig. Els noms estan posicionats de tal manera que l'objectiu és donar la campanada i obtenir un resultat històric. Gendrau va presentar una llista amb cares noves i algunes de les persones que actualment estan a l'equip de govern han baixat posicions. És el cas de Jaume Vima, -que en un anterior article situàvem fora de la travessa- que finalment sí acompanyarà Gendrau en aquesta nova batalla electoral. Si les previsions no fallen i CiU no baixa de regidors, Vima continuarà sent membre del ple municipal.  

El candidat de CiU va afirmar ahir (15 d'abril) que esperen tenir una majoria còmode per governar sense problemes. Gendrau no va avançar si aspiren a tenir majoria absoluta. Va ser prudent i no va fer volar coloms. Però si l'objectiu és que Jaume Vegas torni a ser regidor, tot apunta a que CiU està treballant per repetir els èxits que només va assolir Jaume Farguell. Vegas és el número 9 i si els resultats electorals li permeten entrar a la corporació de nou, significa que CiU té la majoria absoluta. Una situació gens descabellada tenint en compte el context general. El darrer cop que Farguell va aconseguir aquesta fita va ser en les eleccions del 1991.

No figuren a la llista ni Carme Barniol ni Rosa Guitart. Les dues cares més amables de govern de Gendrau. En l'acte d'ahir, l'alcalde no va revelar per quin motiu les dues regidores no li fan costat. En tot cas, en l'equip escollit per Gendrau no hi ha cap nom que hagi sorprès. En aquest sentit el PSC té cert avantatge, ja que el nom d'Ermínia Altarriba sí va provocar certa sorpresa quan es va anunciar que estaria ben posicionada en la llista dels socialistes.

Un empresari a CiU i una dona en atur al PSC

Observant el petit perfil que els dos partits han donat a conèixer a la premsa de les persones que apareixen a les llistes, no passa desapercebut un petit contrast que descriuen dos mons oposats. Per la seva banda CiU presenta un empresari. Que està molt bé. A les llistes dels principals partits han d'aparèixer persones de tots els sectors. Però és curiós de veure que no es destaca que tinguin cap persona a l'atur. Per contra, a la llista del PSC no apareix cap empresari, però sí una dona que busca feina. Els socialistes han sabut destacar aquest tret del perfil de la número 16, Gloria Delgado. És una característica interessant de la llista d'Encarna Sánchez en un moment en què les taxes de desocupació estan arribant a nivells històrics i les persones sense feina representen un col·lectiu molt important. Ciutadans amb unes problemàtiques molt particulars i dures.

Una vegada més, les persones provinents de l'àmbit de l'ensenyament són les que dominen les llistes, sobretot en el cas del PSC. Com no podria ser d'una altra manera, els dos principals partits han volgut que hi figuri algun membre de la secció juvenil de la formació. Les cartes ja estan sobre la taula, però els falta saber jugar. Fins ara no hi ha bons jugadors de pòquer en aquesta partida.

El ‘coitus interruptus’ de Laporta frena les aspiracions de formar una llista de SI

Laporta al Teatre Municipal/Foto: dbergueda.cat

La relació entre Solidaritat Catalana (SI) i Joan Laporta ha estat curta, però intensa. Es podria fer un símil amb un rotllet d’estiu. Passional però poc efectiu a llarga durada. Fins i tot els solidaris berguedans es feien il·lusions. Es pensaven que seria una història de gran volada. Potser Laporta té grans plans per a Catalunya, però encara en té de més importants per a ell. SI va aconseguir a Berga el 12,73% dels vots (968 paperetes) en les darreres eleccions al Parlament. La formació es va convertir en la tercera força més votada obtenint el millor percentatge en una capital de comarca. Si s’analitzessin els resultats de les eleccions catalanes, amb tota probabilitat conclouríem que bona part de les paperetes que fa quatre anys –en les eleccions municipals– van servir per convertir la CUP en el partit revelació, a la tardor se les va quedar SI. Laporta venia de fer història amb el Barça i alguns van pensar que podria fer el mateix amb Catalunya.

El coordinador de SI a la comarca, Albert Torres, diu que l’abandó de Laporta no ha tingut res a veure amb el fet de no formar una llista a la capital comarcal i al·leguen no haver trobar algú que es volgués implicar en política municipal. Doncs efectivament, què hauria de ser sinó? Però l’afirmació és més complicada de la que planteja en un inici Torres. I és que, qui vol estar al capdavant d’un partit en què el principal referent ha tocat el dos? Durant unes setmanes s’havia estès per Berga un rumor. Un possible nom per encapçalar la llista, però no devia d’estar del tot assessorat perquè al final es va quedar en un simple rum-rum. La qüestió és que tot i els bons resultats en la contesa electoral pel Parlament, SI renuncia Berga.

Pugna entre ERC i la CUP pel vot independentista

No hi haurà una batalla a tres bandes per aconseguir el vot independentista. Fa setmanes aquest bloc es feia ressò de la possible candidatura de SI a Berga i més tard també s’apuntava que possiblement no es presentarien. Finalment només hi haurà dos partits que es declaren obertament independentistes que lluitaran per aglutinar aquest vot. La patata calenta ara està sobre les dues formacions. Però com ja es va comentar en un article anterior d’aquest bloc, la CUP avantatja bon tros ERC. L’estat d’ànim dels republicans a Berga no és per llençar coets. Potser pronunciar el lema de campanya –“volem, podem” – amb convicció els ajudaria.

.

.

El periodista Manuel Cuyàs celebra al diari ‘Avui’ que Berga sigui menys troglodita

No ens enganyem. Si preguntem a un barceloní quina imatge té dels berguedans, segurament ens respondrà que són persones molt de la ceba, dels de poble de tota la vida. Preocupats dels seus afers. Aliens al que passa al món. Capficats en de quan data el cap de la guita grossa i en qui farà ballar la geganta vella al salt de la plaça de Santa Magdalena. I malauradament aquesta Berga existeix, però actualment és un petit reducte, tot i que a vegades es veuen tics preocupants. Són els berguedans de la ceba que pensen, tal i com va afirmar un dia l’il·lustre Màrius Moneu als anys vuitanta –deixeble mossèn Armengou, un altre il·lustre–, que “només és berguedà aquell que mama llet berguedana”. Em sembla que quan Moneu va pronunciar aquesta frase no pensava que vint anys després encara li recordarien. Errors de càlcul. Per sort el nacionalisme carca ja no està de moda. I a Berga, encara que mai anem a l’última, el catalanisme ha fet passos endavant i ara és més integrador. Un fet que el periodista Manuel Cuyàs –que ha ocupat càrrecs de responsabilitat al rotatiu El Punt i ha escrit la biografia de l’expresident Jordi Pujol– ho celebra al diari Avui amb un article que es va publicar ahir (12 d’abril).

Cuyàs fa un repàs als noms dels alcaldables berguedans i observa que entre ells hi ha una Sánchez (parla de d’Encarna López per error), un tal López i que fins i tot el cognom de la candidata de la CUP és Guijarro. I ho celebra perquè la seva experiència personal l’ha portat a pensar que el nacionalisme català que es respira a Berga és rònec. I és que, segons explica, el regidor de Cultura a l’ajuntament berguedà de fa trenta anys tenia dubtes de la capacitat del seu homòleg de Mataró perquè tenia un cognom castellà. No farem comparacions odioses entre la capacitat de treball que podia tenir aquell regidor del Maresme i el nostre.

Abandonant la ceba

Em dóna la sensació, però, que encara hi ha persones que els encanta ser de la ceba. En terminologia popular hi ha el concepte dels berguedans de tota la vida. Estaria bé que des de la política es fes pedagogia a l’exterior i s’expliqués que Berga no fa tuf a carca. I contribuir a que conceptes com el de berguedans de tota la vida desapareguin del diccionari berguedà. Pot semblar una tonteria o una acció impròpia de l’Ajuntament, però la bona imatge que pugui tenir la ciutat a l’exterior pot beneficiar la Berga del futur. I per això cal estendre la idea de que actualment els fenòmens de fora ens afecten. Que el món local i  el global interactuen contínuament i que això bàsic pel desenvolupament de la ciutat al segle XXI.

El PSC contraprograma el principal acte que CiU havia organitzat per la precampanya

La guerra per l’audiència a la televisió porta a la lluita de la contraprogramació. Un joc brut que està –més o meys– regulat per una llei obligant les cadenes a anunciar públicament la programació amb tres dies d’antelació per no fer parar boig l’espectador. Contraprogramar és joc brut. Però com que en la política aquest aspecte no està regulat, sembla que “el tot s’hi val” és el que preval. I en ocasions dóna la sensació que a les persones que estan vinculades en la vida política els encanti el joc brut. Els hi sembla que aquestes estratègies són les efectives i que provenen de ments maquiavèl·liques que saben planificar. Res més lluny de la realitat. El PSC de Berga va contraprogramar divendres passat (8 d’abril) el principal acte que CiU havia anunciat per la precampanya. Els socialistes pensaven que convocant la premsa a un acte, la presentació dels caps de llista convergents al Berguedà apareixeria de forma més reduïda a la premsa perquè els periodistes també haurien d’escriure la noticia del PSC. Finalment no va ser així perquè els actes estaven planificats de forma totalment diferents. No hagués estat més efectiu pel PSC convocar la premsa un dia en què haguessin poques noticies per tenir un espai més gran al diari o més temps en els mitjans audiovisuals? Aquesta actitud no és la que allunya els polítics dels ciutadans? A saber.

El PSC va convocar la premsa per presentar la llista de la capital comarcal, però la líder (?) poca cosa va anunciar. Simplement es va limitar a considerar que la seva candidatura és “participativa”. Una paraula buida de contingut si simplement es diu això. Què és una llista participativa? És un misteri que ens podria resoldre la cap de llista socialista, Encarna Sánchez. Les declaracions no van donar més de si i simplement va afirmar que “mentre CiU fa un acte al teatre, nosaltres estem al carrer”. Doncs molt bé. I què? Si hagués plogut la imatge que haguessin donat al carrer hauria estat desoladora. Un altre tret que es va percebre és que Sánchez encara li falta esma per dominar l’escena pública. No té el ganxo necessari per fer-se seus els electors.

CiU exhibeix el seu bon moment al Teatre Municipal

Juli Gendrau té la sort (com ja dèiem en un altre article) de no haver tingut cap escàndol per resoldre. Tot i que tampoc cal oblidar que hi hagut noticies de les quals l’equip de govern s’hauria de sentir avergonyit i algun dia en farem un repàs. Però Gendrau també té la sort de que el seu partit passi per un bon moment. El context general el pot beneficiar. En tot cas, l’acte principal de CiU en aquesta precampanya és el que més temps de ràdio i televisió va ocupar en els informatius. Es presentaven els caps de llista de la comarca. Al Teatre Municipal s’hi van arribar a aplegar unes dues-centes persones. Els convergents volien mostrar públicament la seva força i reafirmar que el Berguedà és el feu convergent per excel·lència. O com va dir el president comarcal del partit, Ramon Minoves, “la formació que més bé representa la comarca”.

L’alcalde de Berga vol atribuir les culpes de la mala situació econòmica al govern anterior, que dirigia el socialista Ramon Camps. Aquesta jugada se li pot girar en contra si es posen sobre la taula els nombres sense fer interpretacions. Potser en les setmanes que queden per arribar a les eleccions es podrà comentar com estan les arques municipals. La crisi, la maleïda recessió econòmica, centrarà una vegada més unes eleccions. Però Gendrau també haurà de respondre a altres qüestions que afecten la ciutat. Situacions esperpèntiques fruit de la inoperància i de no saber a on es balla. Com es poden perdre subvencions amb l’excusa de que no s’ha trobat la documentació? Els entrebancs del projecte del nou institut eren –com defensava Gendrau– per culpa del regidor socialista Daniel Bullich –que treballava a la conselleria d’Educació– o l’actual consellera del departament, Irene Rigau, (CiU) està exigint a l’Ajuntament de Berga el mateix? La ineptitud és el principal tarannà de l’equip de govern? Dos i dos fan quatre o a Berga fan zero?

L’ombra de Daniel Bullich tapa la cap de llista socialista en el ple de l'Ajuntament

Bullich i Sánchez en una roda de premsa/Foto: El 7manari

L'afició principal d'un polític és especular. Pensar quins plans maquiavèl·lics estan maquinant els partits contrincants per fer una declaració o una actuació mediàtica determinada. Els polítics locals es pensen que els mitjans de la comarca tenen una incidència important sobre una presumpta opinió pública berguedana i que cal saber moure fitxa en aquesta partida d'escacs. I en la legislatura que ara arriba a la fi s'ha mussitat sobre la possibilitat de que qui va prendre el relleu oratori de Ramon Camps en els plens de l'Ajuntament, el regidor Daniel Bullich, encapçalés la llista del PSC. El paper que exercia el jove socialista en les sessions plenàries indicava que seria així. Però ara resulta que no. Que plega i es retira de la vida política. Durant aquest temps ell ha estat sempre qui ha agafat el micròfon quan el grup socialista havia d'expressar una opinió al ple. Ara  és Encarna Sánchez qui liderarà (?) la candidatura, quan molts berguedans encara no saben ni la veu que té. Amb la retirada de Bullich de la política, aquest espai d'Internet li vol dedicar un perfil.

Trobar el líder d'un partit quan el cap visible del grup ha estat durant vint-i-cinc anys la mateixa persona, no és fàcil. Ramon Camps abandonava la primera línia de la política el 2008 i Bullich es va convertir en la cara visible del PSC a Berga. Tot i que les persones que segueixen amb lupa la política local li reconeixen certa vàlua per a la dialèctica, la veritat és que la majoria de berguedans estan més preocupats d'altres afers que per la desnerida esfera pública de la ciutat. Si el rostre de Camps anava associat a les sigles socialistes, ara -per a una majoria ciutadana- el PSC no tenia un rostre clar. La retòrica és una art que Bullich ha sabut desenvolupar quan sorgia un debat en els plens del consistori. Ha demostrat que té un domini de les paraules. Però en ocasions, tot intentant projectar una imatge de l'actual alcalde, Juli Gendrau, ha caigut en desqualificacions absurdes. Afirmava que Gendrau és "rebec, mentider i malcriat". Si l'oratòria podia enlluernar alguns, l’arrogància era el seu cantó fosc. Quan tenia la seguretat de que podia guanyar una batalla dialèctica en els plens, sempre mostrava la mateixa cara. Les parpelles se li queien lleugerament i se li dibuixava un rostre d'ésser superior. En ocasions agreujava aquesta actitud alçant una mica més una cella. Un to de veu altívol, com si estigués per sobre del bé i del mal, ajudaven a configurar aquest Bullich. Potser aquesta actitud li hagués passat factura en unes eleccions. Qui sap.

No se sent la candidata socialista en el ple

Els berguedans no van tenir l’oportunitat  de descobrir la veu de la candidata Encarna Sánchez en la sessió plenària d’ahir (7 d’abril). Ella no va actuar. Bullich va tornar a ser la veu cantant del grup socialista. Estava fent ombra a la cap de llista del PSC, crec que sense voler-ho. I és una llàstima perquè el ple de l’Ajuntament era un escenari idoni perquè els berguedans coneguessin el seu tarannà. Sobretot tenint en compte que en la sessió d’ahir es respirava un ambient preelectoral. També va ser sorprenent escoltar com Gendrau sortia del pas de les acusacions d’opacitat que ara vénen del Síndic de Greuges. I és que va retreure que l’organisme dirigit per Rafael Ribó també estava al darrera del Departament d’Educació, a on treballava Bullich al costat d’Ernest Maragall. Com si el jove socialista fos l’alcaldable. 

Darrerament des de CiU s’han insinuat històries que fins i tot el cas Watergate sembla una pel·lícula de Bambi al costat. Afirmaven que hi havia una lluita interna en el PSC. Que l'aparell del partit volia que l'alcaldessa d'Olvan, Judit Carreras, fos la cap de llista a la capital berguedana. Que si Bullich era el preferit per la militància de la ciutat. Que si Encarna Sánchez ha estat escollida finalment per posar ordre a les disputes internes. De la matiexa manera que Gendrau va servir per pacificar les aigües turbulentes de CiU, quan Badia i Minoves volien liderar Convergència a Berga. Les teories de la conspiració no van a enlloc. Els polítics són fans dels films d'espies. Berga no és tant important per la maquinària dels partits des de les altes esferes, des de Barcelona. És una pobre capital de comarca que no té res a pelar. Així que l'explicació de que Bullich vol deixar la política pel motiu que sigui, de que Carreras vol fer un segon mandat al seu poble, és la més lògica.

La sensació, però, és que Sánchez ha estat escollida perquè era la millor opció que tenien ara, en un moment en què el socialisme català passa per hores baixes i poques persones es volen implicar amb el partit. Ella mateixa ha declarat que ni tan sols s'havia plantejat abans ser alcaldable, però que la resta de companys li ho van demanar. Caldrà veure si ens sorprèn. De moment, encara no ho ha fet.

ERC intentarà que els joves siguin el seu salvavides, però és una missió impossible

Grandia en un banc del Vall/ Foto: dbergueda.cat

No s’apel·larà directament al vot jove, però serà el camp de batalla indubtablement entre les dues forces polítiques que es declaren obertament independentistes en la propera contesa electoral de Berga. I dic dues perquè després que Laporta sigui el número dos dels republicans a Barcelona, Solidaritat Catalana (SI) ha perdut el nord i s’està demorant tant l’anunci d’una candidatura de SI a Berga que és molt possible que no es presenti.

Des d’ERC opinen que la desfeta de fa quatre anys es deu, sobretot, perquè la franja de població juvenil va deixar de votar-los. Unes paperetes que la CUP els va robar. Els continus missatges que va deixar entreveure la jove candidata republicana a Berga, Mònica Grandia, en l’acte de presentació de la seva candidatura ahir (dilluns 4 d’abril) anaven en aquesta direcció. Les principals propostes per a la ciutat són aconseguir la integració tarifària a Berga, que a la capital comarcal es puguin cursar més cicles formatius, estudiar la viabilitat de l’arribada del tren a Berga i l’aplicació de polítiques d’emancipació juvenil, entre altres. Grandia ja sap que alguns d’aquests punts no són de competència municipal, que com a molt l’Ajuntament pot instar a la Generalitat a que els apliqui. Però en aquest moment històric en què el contingut s’ha reduït a la mínima expressió i que el més important és el continent, les propostes tenen algun sentit. Però quants joves saben que ERC va fer un acte ahir? Quantes persones d’aquest sector de població sabran quines són les propostes d’ERC? Molt poques. Tot i que Grandia intueix quin camí ha de seguir per aconseguir més vots, la veritat és que la CUP sap molt més bé com funciona la maquinària propagandística. I ho fa de forma efectiva. En aquest tret de sortida a la pre-campanya es presagia una pèrdua de vots (encara més) dels republicans.

El lema d’ERC és “volem, podem”. Han volgut estergir el famós “yes we can” de Barack Obama i els han aparegut aquests dos verbs conjugats en la primera persona del plural del present indicatiu. El problema és que Grandia no és Obama. Em sembla que no cal que indiqui les set (grandioses) diferències. A la candidata no només li falta la eloqüència de l’actual president americà, sinó que el lema de campanya sigui l’estendard d’una sensació de canvi i d’il·lusió, com en la campanya d’Obama. El “yes we can”s’anava confirmant que podia es podia fer realitat a mesura que avançaven les primàries del Partit Demòcrata. ERC no està demostrant que avanci. De moment el partit només té paraules i les paraules se les emporta el vent. Alguna cosa va passar ahir, però, perquè la candidata republicana no s’encallés en excés en el seu discurs. Les paraules no van suposar un gran obstacle per a Grandia –com en altres ocasions– i va poder expressar-se correctament per a un públic que poc nombrós, però que cabia a la sala petita del Pavelló de Suècia.

Un camí que no hi ha temps de recórrer

Del que no s’han adonat des d’ERC és que “volem, podem” sembla més aviat el títol d’un llibre d’autoajuda. I la necessitaran. Possiblement els hi caldrà un cop sàpiguen els resultats electorals. Tot i que la intenció és obtenir dos regidors –ara en tenen un i recordo que Josep Xoy en va aconseguir quatre al 1999– és molt possible que encara baixin més de vots. La candidata no és coneguda, el context general els està totalment en contra i amb tota probabilitat els joves no votaran ERC. I el darrer punt és un objectiu assolir si es volen recuperar mínimament de la catàstrofe del 2007. Els republicans berguedans saben quin camí han de seguir, però el problema és que a Berga la CUP té molt més recorregut i no els poden atrapar. 

La CUP ja va aconseguir el vot juvenil fa quatre anys i ara s’embarca a aglutinar el vot d’altres franges d’edat. En un altre article ja analitzarem el paper que pot jugar la CUP, però la majoria de la militància és curta d’edat i saben cridar els joves i de retruc aconseguir el vot dels pares dels seus electors potencials. ERC en aquests moments no és creïble, i a Berga encara menys.

Regidors de CiU abandonen Gendrau, que es veu forçat a buscar noves cares

Gendrau observant un salt de gegants

Juli Gendrau és el mestre de la opacitat. És possible que torni a guanyar. La política municipal de Berga és un tema de conversa recorrent quan s’han esgotat les altres discussions. Quan dos amics fan petar la xerrada sempre comencen pels temes interessants i un cop s’acaben tots, hi ha el recurs de parlar de la política berguedana. Per què serà recordat Gendrau? Només se m’acut l’Escola Municipal de Música de Berga. Tot i això, no ha tingut cap escàndol important, tot i que els periodistes de Regió7 s’han divertit en aquesta legislatura convertint l’alcalde de Berga en l’Estrellat en nombroses edicions. Però com que la incidència real de Regió7 no és tan gran com els polítics o els mateixos periodistes es pensen, aquesta és una dada que ha passat desapercebuda. Però tot i la sensació (generalitzada) de que tornarà a guanyar, tot i no haver hagut cap escàndol que hagi sotragat el passiu esperit berguedà, tot i haver complert amb el tarannà amb el qual es va presentar fa quatre anys –el d’any passa any empeny i anar tirant com sempre. Tot i això, moltes de les cares que l’han acompanyat a l’ajuntament en aquesta legislatura decideixen plegar. No repetiran ni Jaume Vima –el primer regidor d’afers exclusivament patumaires que ha tingut una presència notòria als plens i als mitjans–, ni Rosa Guitart –una de les persones més creïbles de l’equip  de Govern–, ni Carme Barniol –un dels actius de la llista elaborada fa quatre anys, però que ha anat perdent protagonisme mentre avançava la legislatura. Està per veure què fa la resta de membres de l’actual equip de govern.

Algunes de les persones que han decidit desertar han al·legat discrepàncies. Tensions internes que els han desil·lusionat. Però aquesta és una qüestió que s’ha conegut ara a partir de converses d’alguns d’aquests regidors amb persones del carrer. L’opinió pública no s’ha assabentat d’aquestes discussions internes de CiU. Gendrau ha estat el mestre de mantenir aquesta desil·lusió a l’ombra. De que ningú piulés més del compte. De fet, pocs mecanismes interns s’han donat a conèixer a la llum pública aquesta legislatura. Si en els darrers anys algú ha parlat amb algun regidor, ja s’intuïa que la improvisació ha imperat en les reunions prèvies als plens. Una qüestió que tampoc ha sortit a la llum pública.

Moviments anti-Gendrau?

Que Josep Maria Badia s’havia guanyat l’enemistat de força berguedans quan va governar era notori i evident. L’enigmàtic exalcalde Jaume Farguell s’havia convertit en el seu principal enemic. La suma de Badia + Jaume Faguell en contra + al 2003 CiU desil·lusionava en el context general, va tenir com a resultat (=) la primera victòria socialista a Berga.

Actualment no s’està reproduint aquesta fórmula. Però hi ha alguns elements pel dubte. Ermínia Altarriba (que ha plegat com a presidenta de l’Associació de Botiguers i Comerciants fa uns dies per implicar-se activament en política) semblava que sempre havia tingut més simpatia per CiU. Ara, però, ens ha sorprès presentant-se de número tres a la llista del PSC. Falta veure si Jaume Farguell donarà algun tipus de suport a Gendrau. En tot cas, el context general no acompanya els socialistes. No està clar quin paper pot jugar la cap de llista en la campanya i la sensació és de que perdran estrepitosament les eleccions.

Tot i això, estaria bé que Juli Gendrau donés explicacions sobre per què hi ha membres del seu equip que marxen. No estaria malament que declarés què ha passat internament.

. .

.